CAMP D'EN GRASSOT

origen i formació d'un barri de Josep Maria Esteve Puntí.

17 de març, 2006

els altres catalans

Del barri jo no en vull parlar més.
Barcelona anava prosperant. Els autobusos ja es van estendre per tot Barcelona.
El ferrocarril de Barcelona a l'extrarradi ja hi va haver necessitat de cobrir-lo. Es crearen una nova xarxa de metros. Se celebrà l'Exposició Internacional de 1928. També el Congrés Eucarístic.
Però cada vegada que nascut un motiu d'expansió ciutadana ha sorgit un gran problema. L'assimilació del peonatge que venia a la nostra terra.
La primera onada va venir de Galícia i la vam poder assimilar. La segona, amb l'exposició del 1928, ja va ser d'origen valencià i aragonès, i també sense preces ho vam fer. La tercera, vinguda després de la guerra civil, ja va ser massiva. Pobles sencers del sud d'Espanya es dirigiren a Catalunya. Estaven acostumats a un ambient completament diferent al nostre i envairen les nostres viles i comarques creant un problema paorós a Catalunya: el de la manca de temps per assimilar-los i fer-los compendre que venien a una Regió que tenia unes costums i una parla tradicional. I el problema nostre ha esta fer-los-hi compendre que no ens neguem a admetrel's. Volem compartir amb ells el pa de cada dia, però sempre que respectin tot allò que anys i anys d'esforços hem conquerit. Ens parlen de llibertat. Però els catalans entenem que aquesta s'aconsegueix per mitjà del treball tenaç. No inculcant odis ni rancúnies, que no produeixen altra cosa que llibertinatge.
No els havem obligat a venir a Catalunya , però si hi venen hem d'exigir-los que respectin la personalitat propia de la nostra Regió. Si no hi estan conformes, tenen les portes obertes per tornar als seus pobles.
Que pensin que en cada català hi ha una bona part de sang de sant i de jueu. Enlloc d'ensenyar-nos el puny, els hi preguem que ens obrin el seu cor i trobaran una resposta que els sorprendrà: l'escalf d'una abraçada sincera que els farà sentir per tota la vida més catalans que els propis que hi han nascut.
Us he de dir que molts d'aquells emigrants que han vingut aquí, avui dia son més nacionalistes que els nadius. Penseu que les associacions extremistes nacionalistes que s'han format aquí són nodrits per fills d'emigrants. Si estudieu el naixement d'aquestes associacions tenen cognoms de fora de la terra. Alguns, fins i tot, en la nova vida que han emprès han esborrat el cognom amb una inicial.
De les associacions catalanistes Nosaltres Sols i Estat Català n'estava farcit.
En conec un que es deia Gonzàlez. En venir aquí es va casar amb una noia de Valls. Van fundar una editorial que editava llibres de caire catalanista. A les seves targes es posava: Manuel G. Alba. Mireu si era de la terra, que en venir l'aventura de Prats de Molló es va llançar al carrer i va morir a l'edifici del Centre de Dependents d'una canonada en un bombardeig.
Durant el meu pas pels centres universitaris vaig poder comprovar l'enorme quantitat d'elements d'aquesta classe que hi havia. Gent que havien vingut d'altres terres on la pobresa i l'esclavitud laboral imperava. En venir aquí sofrien un xoc espiritual i es convertien en elements actius a la defensa d'aquella forma de vida en que es trobaven.
Us citaré un cas ben concret: Les últimes eleccions al parlament català es va veure ben clar que obertament gent emigrada declaraven que ells que ja havien assimilat el nostre caràcter se sentien completament catalans. Per aixó hi va haver aquesta massiva votació.
Us citaré un cas que és alliçonador:
El Fútbol Club Barcelona es trobava en una situació desastrosa, tant esportiva com financerament.
Jo vaig intervenir per buscar i ajudar a la persona que creia podria resoldre la situació: En Josep Lluís Nuñez.
Celebràvem les reunions al carrer Urgell.
En una d'aquelles reunions, unes deu o dotze persones es varen dirigir a ell perquè els expliqués els projectes que tenia per si sortia elegit. Ell els hi anava a donar compte. De sobte, un d'ells es va aixecar per pregar-li que els hi parlés en català. L'argument era que ells feia molts anys que residien aquí i entenien perfectament el català, peró que degut a una sensibilitat personal no s'atrevien a parlar-lo. No obstant li asseguraven que estaven integrats del tot a la nostra cultura, perquè aquí és on havien escollit definitivament desenrotllar la seva vida.
Casos com aquest son incomptables.