EN MEMORIA

Hi ha història gràfica, història verbal. Amb dues es necessiten. La verbal sol desaparèixer, peró si som a temps i la podem passar a paper i escriure-la farem que aquesta no és perdi. Aquesta es la qüestió.
En aquest punt, i quan regiran papers, d’aquells dies que un decideix de fer neteja, i un petit llibret es deixa veure i creus que avanç de fer-lo desaparèixer, altra vegada al calaix, pots aplicar-li les noves tecnologies i fer que així continuí viu en ple segle XXI, va i em decideixo de fer-ho:
Des de aquest bloc i desprès de tants anys, i havent recuperat el petit dossier (abril 1993 de l’A.V. Camp d’en Grassot- edició limitada de 1.500 exemplars-) que el meu amic i company de camí Josep M. Esteve i Puntí (en pau reposi) va editar l’any 1993, fent referència al origen i formació d’un barri, com es el del Camp d’en Grassot de Barcelona, i per que aquesta història no es perdi, i en el seu record, em permeto de editar-la per a be de tot aquell que estigui interessat a saber un xic més d’un petit barri que ajuda a ser més gran un districte com es el de Gracia. Gracies. A.M.B gener'06.

Introducció

Una de les tasques que en aquests últims tres anys ha portat a terme l'associació de Veïns del Camp d'en Grassot amb més insistència ha estat la de potenciar al màxim la identitat del barri convocant totes les entitats i organitzar actes conjunts, com la Festa Major o la Rua de Carnaval, des de l'edició d'una breu ressenya del qué és el barri- any 1992- fins al punt on ens trobem.
Com deia una canço d'en Raimon, "qui perd el orígens perd la identitat" i per saber els orígens cal saber la història.
Aquesta monografia o recull que us presentem a continuació no és ni més ni menys que el reflex de la voluntat de desenterrar aquella història que, per motius generacionals, es va perdent, i que si no hi hagués l'afany de recopilar-la i publicar-la segurament la perdríem.
Com podem comprobar amb la lectura, el nostre Barri (el Camp d'en Grassot) com a tal, comença a principi de segle XIX, es adir, molta gent que ara per ara pot anar explicant la història més recent, en aquesta primera, ja no la podem escoltar i es va perdent, per tant aquesta és una de les motivacions que ens han portat a l'elaboració d'aquest recull.
Volem agrair al nostre company Josep Maria Esteve, ex-membre d'aquesta Associació de Veïns- com a vocal d'urbanisme i tresorer- l'esforç que l'ha dut a recopilar el que a continuació teniu a les mans.
Esperem que aquesta monografia sigui del vostre interès i que això conduexi a la creació d'altres reculls com aquest, que abracin altres èpoques o generacions.

A.M.B

President A.V. Camp d'en Grassot

Abril del 1993

La història del barri; dels inicis als anys vint

Les presents pàgines són el resultat de la recopilació i revisió d´articles sobre la història del Camp d´en Grassot apareguts en el butlletí de l´associació de veïns entre els anys 1979 i 1987.
El treball, acotat en el temps, comença amb l´origen dels terrals i torrenteres que configuraren el barri el segle passat; continua amb la seva urbanització i creixement; i finalitza cap als anys vint. Com podeu veure, els fets més propers, els darrers seixanta anys, encara no són escrits. Tinc confiança que, ben aviat, algun lector s´animi i comenci a treballar-hi de ferm.
La memòria popular dels esdeveniments més antics s´hauria perdut fa molts anys en desaparèixer les primeres generacions que visqueren al barri. Per sort, una bona part d´aquests records foren rescatats de l´oblit per un seguit d´estudiosos graciencs que, al llarg del segle, ens han deixat testimoni escrit de llurs treballs. Aquests treballs, més les investigacions fetes en arxius i biblioteques, han fet possible la publicació d´aquest recull.

Josep Maria Esteve i Puntí
Camp d´en Grassot
Abril del 1993

Torrents i primers vestigis humans

FOTO: Assalt del convent de Montcalvari (al fons la ciutat de Barcelona assetjada)


Situat al centre del pla de Barcelona i al peu dels serrats de la Rovira, el barri era recorregut per una xarxa de torrents que vessaven les aigües del litoral al mar. En el gràfic adjunt, veureu els cursos aproximats i les variacions toponímiques que han sofert les torrenteres en el decurs del temps.
Encara avui resten indicis dels antics cursos. Així, el torrent del Pecat baixava per l´actual alineació del carrer del Torrent de les Flors i pel que avui és el carrer de Bailèn. Passatges com el Torrent de Mariner i el d´Iscle Soler (desaparegut fa pocs mesos) no són altra cosa que les restes del vell curs del torrent de Mariné. Les terres compreses entre aquestes dues torrenteres configuren l´àmbit geogràfic d´aquest treball. El mateix torrent de Mariné era la fita divisòria dels antics termes municipals de Gràcia i Sant Martí de Provençals.
Les torrenteres, però, continuaren baixant les aigües del Carmel i la muntanya Pelada en cursos subterranis. L´existència d´aquestes mines possibilità el procés d´industrialització del barri a les darreries del segle passat.

El primer vestigi que he trobat és, sens dubte, la travessera de Gràcia. Aquest antic camí d´origen romà tallava perpendicularment les rieres del pla de Barcelona des de Collblanc a Sant Andreu. Al segle XI se la coneixia com Strada Francigera o Via Francisca i, a partir del segle XVI, per camí de la travessera Molera, refetint-se a uns vells molins que hi havia a la part de Sant Martí.
L´indret pertanyia, al segle XI, a la parròquia de Santa Maria del Mar i formava part del lloc conegut com "Tortorola", al costal del torrent Profundo i a extramurs de la ciutat medieval.
La primera edificació propera al barri fou el desaparegut Convent dels Caputxins Vells, la segona fundació caputxina als Països Catalans.
La prohibició el segle XVI d´edificar noves esglésies dins la ciutat emmurallada motivà, el 14 de desembre del 1578, la construcció d´un convent que es localitzà entre els carrers de Còrsega i Provença en confluència amb els de Girona i passeig de Sant Joan. Un camí de creus que els religiosos plantaren en un petit promontori féu que prengués el nom de Montcalvari. El 1648, el Consell de Cent dotà el convent d´una església nova i més espaiosa. El convent perdurà fins a la Guerra de Successió i, com ens mostra una litografia de l´època, les hosts de Felip V el destruïren en assaltar-lo el 17 de maig del 1714. Del convent de Montcalvari sols es conserva el nom del passatge de Caputxins, que té l´entrada pel carrer de Còrsega

Les masies

A la darreria del segle XVIII, començament del XIX, el pla de Barcelona i concretament el que seria terme de la vila de Gràcia, estava poblat per un bon nombre de masies que conreaven terres de diferents heretats. Els cultius més habituals del pla eren: blat, ordi, oliveres, vinyes, canyars, fruiters, farratges, hortes, lli i cànem. També s´hi criaven porcs, ovelles, cabres, coloms, gallines i oques. Entre les masies més properes al barri, recordem: Cal Comte, Can Sanpere, Can Marineret i Can Focs (la desapareguda acadèmia Salleras); com també el setcentista Palau de la Virreina , que donà nom a la popular plaça gracienca. De les tres masies que hem localitzat al nostre barri, dues van desaparèixer als anys trenta i la darrera, Can Mariné, fa un parell d´anys

Ca l´Arquer

FOTOS: (de dalta a baix) Enderroc de Ca l'Arquer (1934)- Ca l'Arquer des del passeig de Sant Joan (anys vint)- Ca l'Arquer des de la travessera a l'alçada del passeig de Sant Joan (anys trenta)- Dibuix de Ca l'Arquer (Álbum histórico y gráfico de Gracia).


Coneguda al segle XVIII com "Can Valentí Sagristà", estava orientada a mar donant l´esquena a la travessera al costat del torrent Pregón (travessera, davant mateix del carrer de l´Escorial). Ca l´Arquer, com ens descriu un curiós inventari de la masia fet el 1795, era una fidel representació de les masies agrícoles i senyorials de l´època.
Prop de la casa, segons l´inventari, hi havia la sínia amb roda de fusta per elevar l´aigua del pou. A la planta baixa "lo celler, sis botes de quatre càrregues quiscuna, ab cercols del ferro, usades, y dins ellas cosa de set càrregas de vi. Dos cups petits de maons clavats a la paret, y unas prensas de fusta vellas".
A l´estatge principal: una calaixera molt vella amb tinter, plomes d´escriure, quatre llibres de paper de pergamí i dos quadres, un "Hecce Homo" i un "Fra Josep de las Llantias". Al menjador: una taula gran i una altra rodona, set cadires de seients de boga, "un ventall gran de palma y una gerra envernissada clavada a la paret, ab sa aixeta de llautó per rentarse las mans". Al dormitori: el llit amb mosquitera de gasa, catorze cadires i dues cortines indianes. Finalment, a la cuina, un escó, una taula i dues cadires, la llar, els estris propis del lloc, i no podien faltar-hi "una xocolatera d´aram, la llumanera de llautó, y un cantiret de Vilafranca".
La masia de Ca l´Arquer, amb els murs esgrafiats i les habitacions decorades amb pintures al fresc, fou enderrocada el 1934, en obrir-se la nova alineació de la travessera entre el carrer de Roger de Flor i el passeig de Sant Joan.

Cal Xero

FOTOS: Cal Xero des de la travessera a l'alçada del carrer de Bailèn (anys trenta)- Dibuix de Cal Xero (Álbum histórico y gráfico de Gracia).

Curiosament aquesta masia és citada pel "Diario de Barcelona" de 28 de juliol de 1826: "Quien quiera alquilar un segundo piso de una casa de campo situada en la misma Travesera por debajo de la Virreina, esquina torrente del Pecat...". Cal Xero, aixecada 6.60 metres més endavant de l´edifici que porta el núm. 216 de la travessera, limitava a ponent amb el torrent del Pecat (avui carrer de Bailèn). El tramvia circulà des del 1902 pels camps de la banda del torrent molt abans d´obrir-se el carrer de Bailèn fins a la travessera. La planta baixa allotjà una floristeria, i el primer pis l´escola Sant Miquel. Com en el cas de Ca l´Arquer, la nova alineació de la travessera enderrocà la casa el 1935

Can Mariné

FOTOS: Can Mariné des del carrer de Còrsega (anys seixanta). El pati de can Mariné tallava el carrer de Còrsega (anys vint).


Aquesta masia fou enderrocada el 1991; s´aixecava al carrer de Còrsega, entre els de Nàpols i Sicília, al costat del també desaparegut passatge d´Iscle Soler, antic curs del torrent Mariné. Aquest torrent era la fita divisòria entre els antics termes municipals de Gràcia i Sant Martí de Provençals, terme a què pertanyia la casa.
La casa era propietat de la família Mariné, originària de l´antiquíssima masia de Can Mariné d´Horta. La heretat, d´unes vuit hectàrees, ja apareix en plànols del pla de Barcelona del primer terç del segle passat. El topònim Mariné donà nom al torrent anomenat fins aleshores de la Partió i al passatge obert el 1877 dins les terres de la propietat. Encara a les darreries dels anys vint, el pati de la casa tallava totalment el carrer de Còrsega; del jardí se´n conservà, fins que fou enderrocada, un arbre al mig de la voravia.
Durant la guerra, en obrir-se un refugi antiaeri en el celler, es trobaren sota terra unes sitges de més de dos metres i mig de fondària. Probablement aquests dipòsits de gra van ésser el darrer vestigi de producció agrícola al nostre barri.

Daguerreotip del pla de Barcelona

FOTO: El Pla de Barcelona (1842).

Aquesta és la primera fotografia del pla de Barcelona; feta amb la tècnica del daguerreotip, es gravà a l´acer el 1842. Presa des del turó de la Rovira es pot veure, a la dreta, la vila de Gràcia amb el Palau de la Virreina; els dos vapors (fàbriques tèxtils mogudes a vapor), el de Puigmartí tocant a la travessera, i el de Vilaregut, més avall; també es veu el passeig de Gràcia que travessa els camps fins a la muralla de la ciutat. Al centre, sota el camí de la travessera i voltades de cases de camp, les primeres edificacions del que seria el Camp d´en Grassot

La primera urbanització

FOTOS: (dreta). Restes del carrer de Sant Jaume en obrir-se el passeig de Sant Joan. (a dalt). Passeig de Sant Joan a l'alçada del carrer Indústria. (al fons, prop de la travessera, els darrers vestigis de la primera urbanització).

El naixement de la vila de Gràcia comportà l´aparició de les primeres cases i la instal.lació d´un bon nombre de forns d´obra, o rajoleries, que explotaven els terrals dels camps (per servir de materials de construcció a la creixent vila). Tot aquell raval, de cases molt humils, era edificat en la part inferior de la travessera entre els torrents del Pecat i de Pregón (aproximadament en el que avui és la part alta del passeig de Sant Joan).

En un document de 1825 ja constaven alguns carrers, com els de Sant Jaume i Sant Pere, amb sis cases cadascun, o el de Sant Isidre, amb onze. Pertanyia al Barri 9, Quarter 3 de Barcelona, que formava el poble de Nostra Senyora de Gràcia amb tres-cents trenta-un edificis. Amb el pas del temps aquesta urbanització anà creixent i s´obriren nous carrers com el del Rosari i el de la Creu.
En obrir-se, del 1907 al 1928, la part alta de passeig de Sant Joan, aquests carrers foren enderrocats i passaren a l´oblit. Aquesta part del passeig fou inagurada oficialment l´ onze de febrer de 1932. D´aquell primer barri que existí abans que Jeroni Grassot urbanitzés la seva propietat no en queda cap resta ni vestigi.

La propietat dels Grassot

La propietat dels terrenys sobre els quals s´edificà el nucli central del barri es remunta al segle XVI. Així, el 22 de novembre de 1577, el doctor en medicina, Francesc Domingo, els adquirí "en virtud de venda a son favor feta en lo encant públic, per los hereus de Pere Betlloch, mercader, ciutadá de Barcelona ab diferents actes rebuts" en poder dels notaris de Barcelona, Miquel Bohera i Salvador Coll.
El 14 de desembre del mateix any, la propietat fou venuda a Bernat Viladomar, qui el 1581 declarà hereva la marquesa Ferrer i Viladomar.
En 1631 fou donada per la marquesa Ferrer Viladomar i Bernat Ferrer "mare i germà de Marina Sala Ferrer, amb altres capítols matrimonials fets i firmats per i entre dita Marina Sala i Jacint Sala, en poder de Anton Axada i Miquel Moratons, de Barcelona".
El 1659 passà a favor de Jaume Terns qui, per mitjà de de testament atorgat el 1680, institueix hereva la seva filla Maria Sena Brichfeus i Terns. La propietat constitueix patrimoni de la família Brichfeus fins al 1770, que Josep Brichfeus i Massigues, "ciutadà honrat de Barcelona" en la vila de Sant Fruitós de Castellterçol, bisbat de Vic, en nom propi i com a procurador ordenat per Jaume Brichfeus, procedeix a la venda a Maria Teresa Gispert i Fersans, vídua de Josep Gispert, comerciant domiciliat en la vila de la Bisbal, bisbat de Girona, i a Isabel Grassot esposa de Jeroni Grassot, advocat de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, amb domicili a Barcelona.
D´un establiment atorgat pels germans Romà i Dolors Grassot l´any 1885 remarquem les següents dades: "la porción de terreno que se establece es parte y de pertenencias de una pieza de terreno de cabida unas veinte mojadas (*) mas ó menos formado por la agrupación de varias piezas de tierra de distinta calidad todas contiguas y unidas, situadas en el paraje llamado Caputxins Vells de esta villa, las que proceden de las terceras partes de una heredad que adquirieron y pertenece a los señores establientes en virtud de una division de bienes que su señora madre en calidad de tutora y curadora otorgó con D. José Cesat por ante D. Joaquin Ódena y D. Fernando Moragas, notarios de Barcelona a 21 de diciembre de 1847".

(*) Mujada: tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia, aproximadament quaranta-nou àrees (gairabé mitja hectàrea).

La urbanització dels Grassot

FOTO: El portal núm. 27 del carrer Grassot té la tarja més antiga.

Reproduïm un article de Pere Duart i Bonafont en el butlletí Mai Enrera del Club Excursionista de Gràcia, editat en complir la publicació seixanta anys. És un recull de la història oral que encara es coneixia en aquella època sobre la urbanització de Camp d´en Grassot.

"La major part de la terra d´aquest camp era d´en Jeroni Grassot, d´on arranca com es veu, el nom de la barriada. Aleshores, totes aquelles terres eren occupades per forns d´obra (el públic deia rajoleries, com rajolers s´anomenaven els treballadors que s´hi dedicaven, pero aquests i d´altres en deien forns). Avui (1933) el sistema de coure és ben diferent del d´abans, té xemeneia i una altre disposició, i és conegut per bòbila.
En aquest terreny, hi havia el forn d´en Jaume Daura, d´en Pau Daura, d´en Dalla, d´en Vallcarca, d´en Miquel Llop, d´en Jaume Xero, de l´Andreu de la Reina i d´en Josep de la Reina, del Mariné pobre, i algún més que ara no em ve a la memòria. Més cap el cantó del carrer del Pecat (avui carrer Bailèn) hi havia els del Rector, del Gravat, del Mariné ric, d´en Senon, del Sord, d´en Tomas, d´en Bullo, d´en Calvet, d´en Quel i d´en Queles. El forn més antic era el d´en Jaume Daura, al bell davant de la part alta de Can Cadena (Ca l´Arquer), que començà a cremar l´any 1831, i no s´apagà fins a l´any 1899.
Però, vet aquí que tot d´un plegat, en Jeroni Grassot, devia trobar que tota aquella bona extensió de terreny li donava poc. Els forns del Camp d´En Grassot pagaven uns cent duros l´any, cada un, d´arrendament de les terres que esplotaven, i no podien treure´ls mentre complissin i no haguessin acabat la terra del terral convingut.

Prengué un arquitecte i li feu aixecar un plànol d´urbanització, i mirà el negoci que podia treure´n. Sabut això, un dia cridà a tots els amos de forn que hi havia dintre d´aquesta propietat seva, i els digué rodonament:
- Mireu, tots vosaltres em compliu al peu de la lletra; a uns ja us puc treure a altres no; però, avui, jo necessito tots aquests terrenys, i em convé que us aneu de seguida. Aneu-vos-en bonament, i de seguida. Aneu-vos-en bonament, i jo us prometo que no us queixereu de mi.
Es reuniren els arrendataris, i acordaren per unanimitat, anar-se´n sense dilacions ni paraules. Tots els forns desaparegueren, menys el d´en Jaume Daura, ja que el terreny era d´una parenta d´en Grassot. Aquest, aleshores, complí la paraula, a un els regalà un cos de terres i als altres els en donà dos.
Així començà, la urbanització del Camp d´En Grassot. Tot ho anà arrendant per partidetes i de seguida començaren a construir-se cases baixes i modestes, una darrera l´altre. Les primeres cases de la urbanització s´aixecaren al carrer de Còrsega cantonada al passatge Roman (Alió); i al Passeig de Sant Joan xamfrà Indústria on hi havia la taverna dels Garrofers, que aleshores es guanyava bé la vida amb els treballadors dels forns mencionats que encara hi havia al cantó del torrent del Pecat.
La tarja més antigua que hi ha, una escala del carrer de Grassot, porta la data de l´any 1868. Efectivament, el començament de la urbanització deuria ser pels vols del 1865".

Continua la urbanització

Jeroni Grassot, i els germans Romà i Dolors Grassot, urbanitzaren el barri seguint les directrius del pla Cerdà per a l´eixample barcelonès.El 27 de juliol de 1875 el veïnat sol.licità llums de gas; en insistir-hi tres anys després, recordaven a l´Ajuntament que contribuïen anyalment a l´erari municipal amb vuit mil pessetes. El nostre barri pertanyia a Gràcia, que fou municipi independent la primera vegada el 1820, al llarg del Trienni Constitucional, i la segona, del 1850 fins al 1897 quan fou agregat definitivament a Barcelona. La urbanització extrema del Camp d´en Grassot començà en obrir-se els passatges de Mariner (1877) i d´Iscle Soler (1878). El 1880 s´acordà obrir els carrers immediats al passeig de Sant Joan: els de Bailén, Coello (Pare Claret), Sant Martí (Indústria) i de la Creu (enderrocat a començament de segle); i també treure-hi les rajoleries i esplanar-lo fins al torrent del Pecat. Aquesta empresa es portà a terme quatre anys més tard, en obrir-se un tros del passeig de Sant Joan, juntament amb els carrers de Còrsega i Roger de Flor. L´any 1880 actuava una associació de propietaris del Camp d´en Grassot, que instà (1883) la desaparició de les rajoleries veïnes i que Gràcia perllongués fins a la travessera la claveguera de Barcelona, "ja que la gran corrupció d´aigües estancades era un perill d´ocasionar malalties infeccioses"

"El Convent Nou"; l´antic convent dels claretians

FOTOS: Dibuix del "Convent Nou" (álbum histórico y gráfico de Gracia). "El Convent Nou" a començament de segle. (a dalt). L'església basílica (anys vint). (a dalt dreta).

Era al voltant de l´any de 1854 que els hereus de confiança de la matrona barcelonina, Joaquima Castanyer, vídua de Forés, desitjosos de fundar un establiment benèfic religiós pujaven a Gràcia i seleccionaven unes terres del genuí Camp d´en Grassot, en l´extrem nord, per tal d´organitzar el projecte. El dia 14 de març de l´any 1854 es firmà l´escriptura de compra de tres mujades de terra (equivalents a unes 146 àrees) que havien estat propietat fins aleshores de la senyora Josepa Peracaula i del seu fill Onofre Alzamora.
Formava una mena de rectangle, que llindava a l´orient amb terres del Baró de Castellet a través del torrent de Mariner; a migdia i a ponent, tocava les terres de Jeroni Grassot; i finalment per la banda del nord, llindava amb les d´Onofre Romans. Al mig de la finca, però tirant un xic cap a ponent, començaven els marmessors a bastir-hi una edificació. Pujava l´edifici de planta rectangular amb quatre ales perfectament orientades, de dos pisos cada una, tancant un espaiós pati o jardí interior voltat d´un porticat. Amb tot això als pocs anys d´haver-se construït aquest porticat, hagueren d´ésser reforçades les arcades per tal de sostenir el pes dels dos pisos alçats damunt la planta.
No havien finalitzat les obres, quan el cabal de l´herència havia estat dissipat. No trobaren cap altre remei que cercar alguna congregació religiosa que volgués fer-se càrrec de l´edifici en construcció; tot això fou dut pels sacerdots administradors de l´herència. No feia deu anys que el pare Claret havia posat els fonaments del seu institut de Vic. Cridà el bisbe Palau de la Seu de Barcelona, els representants de la Congregació del Cor de Maria i formalitzaren els contractes. Així entraren els claretians en el domini del "Convent Nou", que anomenaven "Casa Missió", el 4 de novembre de l´any 1859. Algunes modificacions foren necessàries per fer habitable aquell edifici i separar els seus camps i vinyes de les incursions estranyes. En aquells anys es podia anar fins les muralles de la ciutat travessant els camps d´un parell de cases de pagès. Als primers mesos de 1860 pogué instal.lar-se la comunitat a l´entorn de les masies del Camp d´en Grassot, i cap al 1871, començada la urbanització del barri, començà a funcionar el col.legi.
Al llarg de més de cent vintanys, moltes generacions de nens (i darrerament nenes) del barri, han anat al col.legi Claret.

Principals transformacions

En començar el segle fou oberta la via del carrer de Coello (Sant Antoni Maria Claret) a través dels camps de la "Casa Missió" de manera que les terres quedaren disminuides i repartides en tres trossos. La transformació prosseguí amb les edificacions alçades a l´altra banda del carrer de Nàpols i s´accentuà quan els claretians bastiren a la banda esquerra de la casa, l´església basílica del Cor de Maria, començada el 21 d´abril de 1904 per l´arquitecte Joan Martorell i finalitzada pel seu fill. Fou inagurada el 21 de juny de 1913.
Posteriorment, aplanat el torrent de Mariné fins a la demarcació del carrer de Sicília, compraren el pati que restava a mà esquerra de l´església, per tal de poder-hi edificar el col.legi actual (1925-26). Però la modificació més forta fou l´obertura del carrer de Nàpols fins a la travessera, la prolongació del qual obligà a retallar alguns metres de l´ala de migdia del Convent i a edificar una nova façana al carrer de Nàpols. L´aspecte de l´antic convent avui sols és observable des de l´interior. Desapareguda la masia de Can Mariné, el claustre i les restes del "Convent Nou" esdevenen la construcció més antiga del barri. Com anecdotari, recordem que el 2 de setembre de 1885 esdevingué provisionalment hospital de colèrics. Tres vegades han hagut de fugir els claretians del convent. La primera, durant la revolució de setembre del 1868 sense que el convent patís cap desperfecte. La segona, durant la Setmana Tràgica de 1909 quan fou saquejat i cremat. Finalment, la darrera, en produir-se el cop d´estat militar de 1936. Concretament el 19 de juliol es registraren enfrontaments armats, dels quals queda algun testimoni a la façana de l´esglèsia. El convent fou assaltat

Comença la industrialització

FOTO: Portal de l'antic escorxador de Gràcia (on hi ha la caserna de la Guàrdia Civil).

L´obertura i les millores dels carres de l´eixample (clavagueres, aigua, gas i posteriorment electricitat); l´autorització, el 1895, d´edificar fins a dos pisos dins l´illa Cerdà; i un creixement demogràfic espectacular de la ciutat, produeixen una forta i ràpida industrialització del barri.
Fàbriques tèxtils i del ram de l´aigua, com la Sedeta i el "Blau" (propera a Can Mariné), s´instal.laren sobre mines subterrànies de l´antic torrent de Mariné. L´empresa Elizalde, pionera en la fabricació de cotxes i motors d´avió, se situà en el passeig de Sant Joan/Còrsega (on avui hi ha els blocs de "la Caixa"). També s´instal.là l´indústria química, coneguda popularment com "La gota d´ambre", en els terrenys de l´actual Henkel Ibèrica; i la fàbrica Myrurgia, molt propera al barri, es construí del 1928 al 1930. S´intensificà la presència de petites empreses, comerços, tallers i obradors als baixos de carrers i passatges. Per aquelles dates (1929) el vell escorxador de Gràcia, que funcionava des del segle passat on avui hi ha la caserna de la Guardia Civil, va ésser traslladat a l´escorxador general del carrer de la Diputació

La Sedeta

FOTO: La Sedeta (1907).

La fàbrica tèxtil de la Sedeta va ésser edificada per l´empresa Pujol i Casacuberta, societat creada l´any 1899. L´any 1915 hi treballaven uns quatre-cents obrers i obreres del barri. Fou una de les primeres indústries d´Europa en produir, amb telers mecànics, teixits de seda crua "Shantung". D´aquesta activitat procedeix el popular nom de la Sedeta. També produïa teixits de llana.

La Setmana Tràgica

La guerra del Marroc era motiu permanent de malestar en les classes populars, ja que eren mobilitzats els joves que no es podien deslliurar del servei militar, mitjançant el pagament d´una quota, d´uns diners. Les accions de la guerra van obligar a cridar els reservistes, alguns casats i pares de família. El dia 18 de juliol de 1909, en produir-se el primer embarcament, hi hagueren aldarulls. La protesta continuà fins al dia 26, en què va esclatar la vaga general que va tenir molt d´èxit. S´iniciaren enfrontaments i començà una revolta popular de signe anarquista, que va desembocar en l´alçament de barricades als carrers i la destrucció o l´incendi de vuitanta establiments d´ordres religiosos.
Barriades obreres, com eren el Camp d´en Grassot i la veïna del Poblet (actual Sagrada Família), no restaren al marge dels esdeveniments polítics i socials d´aquell estiu.
El convent de les rodalies més castigat fou el de les Dominiques, que ocupava l´illa situada entre els carrers de Mallorca, Roger de Flor, Provença i Nàpols. Mòmies de monges d´aquest convent de semi-clausura varen ésser arrossegades pel terra el dimarts 27 de juliol. L´edifici fou incendiat per tots costats i en una paret es va trobar un curiós graffiti: "Viva la revolución y los maestros de Cataluña, quema de conventos, 27 de julio de 1909". Els assaltants s´emportaren les gallines del corral i les vengueren a dos rals cadascuna. El dissabte de la mateixa setmana tingué lloc un sagnant epíleg. En les runes del convent es varen reunir unes 1.500 persones, els guàrdies civils feren foc contra els reunits i donaren mort a sis homes, en feriren molts més, i detingueren més de quaranta.
Altres edificis cremats foren: el convent asil d´orfes de Sant Josep (Roger de Flor/Provença), regentat per les germanes de la Sagrada Família, que reobrí el mateix any, ja que no fou dels més afectats. També foren assaltats, ja dins del barri, el convent escola de les Teresianes (Travessera/Grassot). Més greu fou la crema del convent dels Claretians.

La Festa Major

FOTO: Programa de Festa Major (1925).

El Camp d´en Grassot era un barri de Gràcia que celebrava anyalment la Festa Major. Cada 15 d´agost els carrers es tancaven i guarnien a l´estil dels carrers de la vila. S´hi organitzaven balls a cura de les juntes de carrer, veritables ànimes de la festa.

El Club Esportiu Europa

FOTO: L'Europa campió de Catalunya la temporada 1922-23.



L´Europa nasqué el 5 de juny del 1907 de la fusió de les penyes gracienques "Madrid" i "Provençals". En aquells primers anys molts dels socis i jugadors eren del Camp d´en Grassot, que era on hi havia el focus de l´Europa. Fou fundat i tingué el primer estatge social, en el bar taverna "La Roca" del carrer de Sicília, on es guardaven els pals de les porteries. Jugava en un camp situat al davant de la Sedeta, a l´altre costat del carrer de Sicília

La font d´Hèrcules

FOTOS: La font d'Hercules (1930).

El Passeig de Sant Joan, inagurat l'any 1932. (a dalt).

Un dels quatre sortidors del passeig Nou, prop de la Ciutadella, construïts el 1797, és obra de l´escultor setcentista Damià Campeny, un dels millors escultors neoclàssics de l´època. L´any 1802 la font fou dedicada al rei Carles IV i esposa, de visita a Barcelona. Per això encara conserva un relleu amb la silueta dels monarques.
Posteriorment la font formà part dels jardins del desaparegut Palau de Belles Arts (on hi ha els jutjats municipals), construït el 1888. Cap a l´any 1929 la font d´Hèrcules fou traslladada a l´encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega.

Bibliografia

- "Recuperem la història del barri" (articles del 1979 al 1987)
Butlletí de l´associació de veïns del Camp d´en Grassot.

- Álbum histórico y gráfico de Grácia
Queraltó/Brasó/Ponsa/Pauli... Imp. Arolas (1950).

- Crónica de Grácia
Anys 1947-48-49.

- Mai Enrera. Butlletí del Club Excursionista de Gràcia
núm. 78-79 (1931) i 101 (1933).

- Tots els barris de Barcelona (vol.V)
Fabra/Huertas Claveria Editorial 62 (1976).

- Huerto y viñedo de Barcelona
Pedro.J. Basegoda. Escuela T. S. de Arquitectura de Barcelona.

- Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona
Francesc Carreas Candi (1916).

- Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps
Pau Vila i Lluís Casasses.

- La dreta de l´Eixample
Salvador Miralda i Oliva. R. Dalmau, Editor (1974).

- Tot fent memòria
Antoni Roca, Ed. Millà (1973).

- El barri de la Sagrada Família abans i ara
Sigfrid Quer i Büngeler Associació de Veïns Sagrada Família.

- Las casas de religiosos en cataluña; primer tercio siglo XIX
Cayetano Barraquer i Roviralta (1906).

- Un segle de vida caputxina a Catalunya (1564-1664)
Basili de Rubí Editorial Caputxins de Sarrià (1977).

- Revista "Ilustració Catalana" (15 de setembre de 1907)
Obertura del Passeig de Sant Joan.

- Barcelona Artística e Industrial
Emilio Canet 1907 (Sedeta).

- Guía plano de San Martín de Provensals
José Suñol Gros (1888) .

- Història contemporània de Catalunya
Comas/Verges/Ruiz Celaya. Editorial Teide (1978).

- L´Onze de Setembre
S. Albertí, Albertí Editor.

- Material gràfic
Arxiu de Gràcia. Club Excursionista de Gràcia.
Arxiu Històric de la Ciutat. Ajuntament de Barcelona.